dilluns, 28 de novembre de 2016

EL MIRALLET (BASC) DE SORAYA

Hi va haver un temps en què el català era tan habitual com el castellà de Castella (la vellíssima) als carrers de Bilbao o de Sant Sebastià. O de Mundaka o d'Hernani, per no anomenar sempre les capitals. A finals dels anys noranta del segle XX i els primers 2000 el País Basc, Euskadi, estava de moda a Catalunya i, per a molta gent que es considerava catalanista o nacionalista o independentista, anar-hi era una manera, també, de solidaritzar-se amb el drama basc, d'ajudar a normalitzar aquella societat, des del compromís amb el dret dels pobles a ser lliures. Era una altra manera –en general– de dir "bascos, sí (però lliures), ETA, no (ni els altres, tampoc)". De reconèixer, com de nou va fer aquest dissabte el president Puigdemont al costat del lehendakari Urkullu a Gernika, en l'acte de la presa de possessió, que els bascos seran el que vulguin ser (i els catalans, per descomptat).

Aquells eren els anys del mirall basc: 1998, la treva de Lizarra, després frustrada, el Pla Ibarretxe, la via a la independència (més o menys) pactada pel PNB, o sigui, el partit nacionalista d'ordre, amb Batasuna, el braç polític dels de les pistoles. Eren els últims anys del pujolisme governant i tot allò se seguia a Barcelona amb veritable passió. La solució del problema basc portaria la del català, i fins i tot permetria obrir una segona Transició, es deia. S'especulava, fins i tot, que la duresa de José María Aznar amb el PNB de Xabier Arzalluz era pura façana: que els conservadors espanyols i bascos s'estaven entenent, com tantes altres vegades en la història (i això no es deia però flotava en l'ambient, d'esquena als catalans). És en aquell moment, en fi, quan un altre partit nacionalista d'ordre, la ja extinta CDC, comença a definir-se com a sobiranista (sense proposar-se de trencar res, emperò).

Poc imaginava el catalanisme hipnotitzat per la via basca que seria l'Estatut d'Autonomia de Catalunya del 2006, en part concebut com a resposta catalana a aquell nou (teòric) escenari que semblava obrir-se, i no el ràpidament avortat Pla Ibarretxe, el que marcaria el sostre, el límit, de l'evolució de l'Estat autonòmic espanyol. Que Ibarretxe i el PNB per primera vegada des del 1980 fossin desallotjats al segon intent per l'aliança unionista –unionista però molt basca, per entendre'ns– entre el PSE i el PP tampoc va permetre imaginar on acabaria el viatge de l'Estatut: en l'inici d'un llavors inimaginable procés independentista a Catalunya.

Urkullu va prendre possessió del càrrec a la Casa de Juntes, després de prestar el jurament foral, "per voluntat del Parlament basc, amb lleialtat a la Corona, respecte a la Constitució, l'Estatut i altres lleis vigents." Puigdemont, quan va fer el mateix en la Generalitat, només va expressar la seva "fidelitat a la voluntat del poble de Catalunya representat pel Parlament". Fa una dècada ningú no s'ho hauria cregut. El món al revés. Euskadi segueix ara l'(antiga) via catalana, la de l'autonomisme més pregon. El seu lehendakari promet el càrrec per lleialtat al Rei mentre que el president de la Generalitat s'ho salta.

L'Estatut d'Autonomia del 2006, consensuat pel tripartit, per Mas i Zapatero, va ser discutit i proposat pel Parlament, ribotat per les Corts, referendat pel poble català i sancionat pel Rei dins del marc de la llei i l'ordre constitucional, i, mitjançant sentència del TC, finalment desactivat pels poders del règim del 78. Aquell Estatut va seguir d'entrada el mateix camí, és a dir, el legal legalíssim, que es proposa de fer ara la reforma de l'Estatut de Gernika pactada pel PNB d'Urkullu i els seus flamants socis de Govern socialistes, als quals la gestora susanista del PSOE els ha acceptat el que nega –de fet, ja ni ho demana– al PSC de Miquel Iceta: debatre sobre el terme nació (sense contingut jurídic) i el dret a decidir.

La reforma de l'Estatut basc ha estat proposada de manera entusiasta pels seus promotors com a model i exemple per a la Catalunya de Puigdemont i de Junqueras; la Catalunya al caire no de la independència sinó del no-res, segons sostenen a Ajuria Enea, com va deixar clar Urkullu en el debat d'investidura i comparteixen plenament a la Moncloa. Per alguna cosa era també a la Casa de Juntes de Gernika la vicepresidenta del Govern espanyol, Soraya Saénz de Santamaría, la plenipotenciària de Rajoy per a la carpeta catalana. Soraya es va asseure al costat de Puigdemont, i, pel que sembla, es van limitar a intercanviar paraules de cortesia. No gaire lluny hi havia també assegut el líder de Batasuna, Arnaldo Otegi.

Amb la presència de Soraya a l'acte de jurament del lehendakari, en un marc d'alt contingut simbòlic pel que representa de renovació dels pactes seculars entre l'Estat i el País Basc actualitzats per la Constitució, Madrid beneeix la reforma de l'Estatut de Gernika i envia un senyal inequívoc a Catalunya sobre els límits del diàleg. Cinc anys després que ETA es fes fonedissa, i després del retorn del PNB dels moderats a la Lehendakaritza, vet aquí el nou escenari i el nou mirall basc. Aquest que Soraya es penjarà al despatx de la Delegació del Govern a Catalunya. En els prolegòmens de l'Operació Diàleg, aquest és el "mirallet, mirallet" que Soraya ensenyarà a Junqueras, que ja ha mostrat per carta la seva disposició a iniciar un diàleg fluid "més enllà" de les "evitables" discrepàncies sobre el referèndum. Mirallet amb concert econòmic? Bé, ara diu el flamant delegat Enric Millo que ja es pot parlar de tot.

David González

27/11/2016

1 comentari: