dimarts, 4 d’agost de 2015

LA GRAN IMPLOSIÓ (EL BIG-BANG DE LA POLÍTICA CATALANA)





Per: David González
La Vanguardia
25/07/2015


"Em vaig quedar de pedra". Aquest va ser el comentari que Artur Mas va deixar anar davant dels seus consellers en la reunió del Govern l’endemà de l’acord amb Oriol Junqueras que va donar pas a Junts pel Sí, la llista unitària CDC-ERC per al 27S beneïda per les entitats sobiranistes, l’ANC i Òmnium, davant l’inesperat gir del líder republicà. Va ser en un apart de la maratoniana sessió negociadora al Palau, cap a les 7 del vespre del dilluns 6 de juliol: "La resposta és que sí", va dir Junqueras a un Mas atònit. No n’hi havia per menys. Encara que la gran mutació estava en marxa des de la sentència de l’Estatut (2010) i arribava al seu clímax amb la ruptura de CiU, l’arquitectura de la política catalana dels últims 35 anys es va desencaixar completament amb aquest acord.

L’entesa entre Mas i Junqueras va canviar les relacions de forces al nucli dur del sobiranisme ja que transformava la lluita per l’hegemonia entre CDC i ERC, que evidenciaven un dur desgast, en l’aspiració a una àmplia victòria compartida. Salvant totes les distàncies, els dos líders van actuar com a èmuls d’un Gorbatxov, que va desconstruir peça a peça el sistema soviètic des de la cabina de comandament, o d’un Suárez, que va pilotar l’autoliquidació del règim franquista aplicant-li les seves pròpies lleis.

El pacte CDC-ERC no només ha alterat l’estratègia del sobiranisme sinó que ha arrossegat tots els altres, incloent-hi el Govern espanyol. El president Mariano Rajoy ha passat en pocs dies de dubtar que Mas finalment convoqués les "plebiscitàries" a posar de nou en estat d’alerta tota la maquinària juridicopolítica de l’Estat pel que pugui passar, començant pel decret de dissolució de la legislatura que demà firmarà el president, quan farà dos anys i vuit mesos de la celebració dels anteriors comicis que també va anticipar, i, sobretot, mirant ja al 28-S, on CDC i ERC situen el punt de no-retorn.

No és una fractura. És una implosió en tota regla. El mapa polític català està a l’ull d’un remolí amb rivets gairebé hegelians. Tot s’ensorra (tesi-antítesi) i tot es recompon a velocitat vertiginosa (síntesi). En dos anys s’han produït ruptures (im)possibles, com la de CiU, però també agregacions gairebé (im)pensables, com la de CDC, ERC i el gruix del sobiranisme social agrupat a Junts pel Sí, la llista unitària que aspira a traduir en escons, amb les mínimes fugues possibles –la CUP ha optat pel seu propi camí, encara que comparteix l’objectiu– els 1,8 milions de vots a favor del sí-sí (a l’Estat català i a l’Estat català independent) de la no-consulta del 9-N, en la qual van participar 2,3 milions de catalans i catalanes.

D’aquí a 58 dies, els ciutadans que vulguin participar en els comicis s’hauran de decidir entre 7 candidatures amb opcions reals de ser al nou Parlament. CiU no hi serà, però Unió sí, que per primera vegada es presenta en solitari a unes eleccions des del 1977 –a les constituents espanyoles del 15 de juny d’aquell any va anar en coalició amb el Centre Català–; però tampoc CDC ni ERC, que també per primera vegada es presenten en la mateixa candidatura, encara que els seus líders no l’encapçalen. Tampoc no hi haurà papereta d’ICV-EUiA, que s’ha integrat en la coalició Catalunya Sí que és pot, amb Podem (en les seves primeres catalanes) i Equo. El PSC, el PP, C’s i la CUP mantenen les seves sigles de sempre però amb nous caps de cartell.

Cap dels números u del 2012 repeteix posició. Tots són nous. I n’hi ha un, Raül Romeva, que malgrat encapçalar la candidatura de Junts pel Sí, no és el candidat a la Generalitat: ho continua sent Artur Mas, encara que va el quart de la llista seguit de Junqueras. Si es consideren els perfils ideològics, Mas és l’únic nom del centredreta als primers cinc llocs d’aquesta llista, com ja ha constatat Rajoy, que s’ha referit a Romeva com un "comunista" i ha vist que la número dos, Carme Forcadell, expresidenta de l’ANC, milita a ERC i que la número 3, Muriel Casals, expresidenta d’Òmnium, ho va fer al PSUC. Les incorporacions d’independents, que encapçalen la llista a les quatre demarcacions catalanes, i de membres de les escissions independentistes del PSC i d’Unió completen els engranatges d’un "artefacte" electoral –com l’anomenen alguns dels seus promotors– sense precedents en la història electoral catalana i espanyola si es té en compte la seva pluralitat interna.

Si Junts pel Sí respira l’aire de les grans manifestacions sobiranistes, Catalunya Sí que es Pot, pot reivindicar l’esperit del 15-M. El seu cap de llista ve del carrer: és Lluís Rabell, independent, president de la Federació d’Associacions de Veïns de Barcelona (FAVB) i colauista. És la candidatura de confluència beneïda per Pablo Iglesias i impulsada per ICV, que hi aporta el líder ecosocialista al Congrés, Joan Coscubiela, però en la qual no seran candidats ni Joan Herrera ni Dolors Camats. Procés Constituent, el grup de la monja Teresa Forcades, se’n va autoexcloure. Unió, el partit de Josep A. Duran Lleida s’estrena en solitari amb l’exconseller Espadaler, mentre que Miquel Iceta, que ho ha sigut gairebé tot al PSC, ha assumit el repte d’optar també a la Generalitat per primer cop. Iceta, Mas i Junqueras són els únics líders de partit que resisteixen en les candidatures del 27S.

També és nou el candidat del PP, Xavier García Albiol, que va rellevar Alicia Sánchez-Camacho quan ja no hi havia més remei, o sigui, quan Rajoy va advertir que Mas no s’arronsaria en la determinació de convocar demà a les urnes. La nòmina de candidats dels partits contraris a la independència –encara que Catalunya Sí que es Pot i Unió donen suport al dret a decidir– la completa Inés Arrimadas per C’s, a qui Albert Rivera va entregar l’herència catalana després de decidir-se a optar a la Moncloa. Els vasos comunicants entre el 27S i les generals són més dels que semblen i oferiran moltes sorpreses, un altre signe inequívoc que també Espanya enfila la segona transició.


El que havien de ser unes eleccions en què l’independentisme competiria per separat malgrat convergir en l’objectiu de transformar en plebiscit uns comicis ordinaris –així els convocarà Mas–, s’ha convertit per a tots els actors en els comicis més importants des del 1980. El 27S posarà punt i final al mapa polític català heretat de la transició. Si es tracta o no d’unes plebiscitàries o una mena d’eleccions preconstituents que poden activar la modificació de l’statu quo ho decidiran els electors com ho van fer el 14-A del 1931 i, llavors amb totes les de la llei, el 15-J del 1977.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada