dilluns, 27 d’abril de 2015

CONDEMNATS A SER LLIURES ("FER-SE UN SANT JORDI")

Per: David González
La Vanguardia 25/04/2015

A Catalunya hi va haver un temps, un parell de dècades llargues, que tan sols un partit podia permetre's el luxe de -i perdoneu l'expressió- "fer-se un Sant Jordi". Aquest partit era el PSC, "els socialistes", i "fer-se un Sant Jordi" no era res més que omplir fins a la bandera en els mítings finals de campanya el mític pavelló que Arata Isozaki va dissenyar per als Jocs de Barcelona -aforament màxim: 20.000 persones-. Orgull de la ciutat, i orgull del socialisme ciutadà català -o sigui, del maragallisme-, l'aparell del PSC va convertir aquest escenari en un sancta santòrum vedat a tots els altres fins a les eleccions del 2010, que Artur Mas va guanyar de manera incontestable després de set anys de calvari tripartit i un ple joiós del Sant Jordi.

Era el "termòmetre", deia en els seus temps el totpoderós José Zaragoza. Avui el PSC, esfilagarsat, ni s'acosta a l'anell de Montjuïc ,i quant a CiU, el dubte queda pendent. I, tot i això, el Sant Jordi és al mateix lloc, com la porta d'Alcalá a la cançó de Víctor Manuel i Ana Belén, i hi és per continuar-se omplint, tot i que ja no són les banderes vermelles -suaus- dels socialistes les que onegen en la immensitat de les grades, sinó les estelades del sobiranisme. Hi continua havent qui,com van demostrar ahir l'ANC, Òmnium i l'AMI, és capaç de "fer-se un Sant Jordi" a les portes d'unes eleccions.


També va ser al mateix escenari on, un 13 de novembre del 2003, Zapatero va deixar anar el seu famós apoyaré : " Donaré suport a l'Estatut que aprovi el Parlament". Cal tornar a aquell moment per saber on som. Per què el Sant Jordi ha passat del vermell -suau- al groc Forcadell. I, tot i això, la processó va per dins. "És un acte -el d'ahir- per mobilitzar els convençuts", em van dir des de l'ANC. Ombres sobre el Sant Jordi estelat.


Deia Sartre que l'home és pur no-res, i que per ser alguna cosa ha de triar. El 24-M, les bases del sobiranisme civil, el sobiranisme en estat pur, es veuran en la tessitura de decidir entre alcalde per avui o procés per a demà (i sempre). Angoixa (sartriana) en un país existencialista fins al moll de l'os. Estem condemnats a ser lliures.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada