Per: David González
La Vanguardia
24/03/2015
EL 22-M ha deixat dos perdedors. Un és Mariano Rajoy. I l'altre
Pablo Iglesias. Guanya Susana Díaz, finalment legitimada a les urnes. Aquest
somriure de mare superiora que-tot-ho-perdona, de Whoopi Goldberg però en
rossa, resumeix la jugada. Susana és la cara amable de la renovació del
sistema. El sistema o el quasi règim: el partit/pare (ara mare) protector, el
gran aconseguidor/inhibidor sobre el qual es teixeix la xarxa. La xarxa que ho
aguanta tot perquè sustenta molta gent. Allà floreixen els ERO, amb els seus
aturats, els seus empresaris, els seus sindicats, els seus expresidents i els
seus consellers i els seus alcaldes i fins i tot les seves monges assegudes a
la taula del pare (ara mare) que parteix i reparteix, com el rei llangardaix.
Però floreixen -ja és primavera a Sevilla, ciutat lluminosa- en interès de la
majoria. Així s'entén (com a la
Galícia post-Prestige) que el que es té per corrupció
(presumptament) institucionalitzada al voltant de 33 anys ininterromputs de
governs socialistes només li hagi costat al PSOE una mica més de 100.000 vots i
ni un sol escó. En la superfície, la xarxa canalitza el superàvit amb què
l'Estat redistribuïdor difereix l'amenaça de l'esclat social en l'autonomia amb
més aturats: 1,4 milions. Regla número u: no mosseguis mai la mà de Penèlope,
la teixidora.
El 2012 hi va haver ganes a les ciutats andaluses de canviar
l'administrador de tot plegat. El PP gairebé ho va aconseguir. Però no. Allà hi
havia IU, que va anar a socórrer el PSOE, per lligar els caps per lligar. Les
conseqüències les rep ara el partit del Govern de Madrid: 500.000 vots i 17
diputats menys. Però la xarxa, fins i tot quan sembla que s'esfilagarsa, és
prou espessa com per sostenir també el bipartidisme imperfecte, per reconduir
l'anunciada crisi final a una simple patacada electoral del PP. Rajoy l'erra
(expressament): no perilla el bipartidisme, sinó el rol del seu partit a
l'engranatge. Vet aquí el missatge que envien les urnes andaluses.
Pot ser que Déu hagi mort, com va anunciar el boig de la llanterna
a La Gaia Ciència
, però el bipartidisme exhibeix, com Nietzsche, una mala salut de ferro. Ho
certifica la discreta irrupció dels emergents, Podem, que relega IU a la
testimonialitat, i Ciutadans, potser qui millor rendibilitza l'estat de coses
en termes de cost/benefici. Els d'Iglesias assoleixen la tercera plaça. Però el
PP, malgrat tot, els dobla en representació. I el PSOE, amb la seva pitjor
collita històrica al feu electoral per antonomàsia, els triplica. Els manuals
tornen a topar de cara amb la realitat. El somriure de Triana de Mare Susana
ha pogut més que Pablo el de Vallecas serrant les dents. Una cosa és la
revolució en xarxa i l'altra un mal pas a la xarxa. Qui es mou, cau. Ja ho va
dir Alfonso Guerra. I al Sud, mentre uns criden sí-que-es-pot, els altres
ballen.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada