LA SEGONA DESCONNEXIÓ

Per: David González
La Vanguardia 17/03/2015
(Versió revisada)

EL TRIBUNAL CONSTITUCIONAL va escapçar el juny del 2010 l'Estatut del 2006 i el que es va anomenar l'esperit de la transició. El novembre del 2012, Artur Mas va cridar a les urnes després de la primera gran manifestació independentista. El poder espanyol va descobrir que el president no navegava sol en el "viatge a Ítaca", encara que va haver de renunciar a pilotar la nau en solitari: va perdre 12 diputats dels 62 amb què finalment va arribar a la Generalitat tan sols dos anys abans. El republicà Oriol Junqueras va reclamar el seu seient a la cabina de comandament. ERC havia estat absolta a les urnes del "pecat" dels tripartits. En aquells 18 mesos es va visualitzar el que Francesc-Marc Álvaro anomena la "desconnexió": el desenganxament forçat de l'autonomisme per part del gruix de les classes mitjanes de Catalunya. O, dit d'una altra manera, la sortida de l'armari de l'independentisme convergent, la cara B i sempre 'autoreprimida' -per dir-ho a la manera freudiana- del pujolisme.

Si bé CiU no s'havia descarregat del tot d'ambigüitats -CiU és Convergència i Unió o no és- i va defugir en el seu programa electoral la paraula "independència", la praxi quotidiana va aclarir les intencions: des de les declaracions de sobirania del Parlament a la no-consulta del 9-N, atès el rebuig de Mariano Rajoy i els poders de l'Estat en ple a una consulta de veritat. El 2012, el sobiranisme (CiU, ERC i la CUP) va sumar 74 diputats. Altres forces com ICV van pujar al vaixell del "procés". El 9-N, 2,3 milions de catalans es van pronunciar sobre la independència i 1,86 milions (65.000 més que els que van votar CiU, ERC, la CUP i SI el 2012) van triar el doble sí. Mai cap força política no ha rebut a Catalunya tant de suport a les urnes com aquest inexistent però omnipresent Partit del Procés.

SIRENES

Segons l'última enquesta del Centre d'Estudis d'Opinió (CEO), l'anomenat CIS català, els catalans del sí-sí ara són menys, però succeeix que les eleccions del 27-S, com repeteixen les forces antiprocés, no són de iure un plebiscit. Per tant, aquesta derrota demoscòpica de l'independentisme aclamada pels partits contraris llegint l'enquesta amb les ulleres plebiscitàries -ara sí-, és menys: CiU, ERC i la CUP continuarien sumant entre 71 i 74 diputats. La novetat és una altra. El que detecta el CEO és un gir intern en l'eix esquerra-dreta. El vaixell està girant cap a l'esquerra i l'extrema esquerra: 40/42 diputats d'ERC i la CUP per 31/32 de CiU. Ara, la relació és de 50 a 24 a favor de la federació nacionalista. El transvasament de vots d'ERC cap a la CUP és molt significatiu i no hi ha motius perquè s'aturi. Es dibuixa una segona desconnexió en la qual el partit sobiranista d'ordre que dirigeix el procés, CiU, tendeix a ser rellevat pel més semblant a un Podem independentista com a dic de contenció davant l'emergència dels de Pablo Iglesias, que, sempre segons la citada enquesta, es disputen la tercera plaça amb Ciutadans al nou Parlament.

La CUP podria decidir la pròxima majoria parlamentària. Per això Pablo Iglesias, en el seu primer míting a Catalunya, va retreure a David Fernández aquella abraçada de germanor amb Mas del 9-N. Humà, massa humà, que diria Nietzsche. Una part molt significativa del sobiranisme està desconnectant de CiU i no necessàriament a favor d'ERC. I, en fi, alguna cosa hi deu tenir a veure el no permanent del moderat Rajoy al moderat però independentista Mas. A Catalunya no només no hi ha ara menys independentistes, sinó que a més volen ser més d'esquerres.