VISCA LA CASTA TREBALLADORA!

La direcció (se suposava que sortint o en trànsit) del PSC volia que ahir fos el dia de Pere Navarro, el del comiat del primer secretari dimissionari per voluntat pròpia. Però vet aquí que es va convertir en el dia de tornar a començar. L'espantá sigil·losa de Núria Parlon ha tornat els socialistes catalans a la casella de sortida, o, cosa que és el mateix, a la casella Iceta, que mai i enlloc no s'ha descartat per a res i que, enmig del caos -per alguna cosa Iceta és un home d'ordre- s'ha posat a disposició del partit per al que faci falta (i hi fa falta de tot).

El no de Parlon ha atrapat el PSC entre el dia de la marmota i la dialèctica negativa de la història. Els emergents, els de la nova política, entre els quals Parlon (no a BCN World, tot pels més dèbils) però en versió suau, esclar, se suposa que diuen o han de dir que sí a canviar-ho tot i adéu a tot el que és anterior, com Nietzsche. Però es queden en el no. De vegades, fins i tot en el no a ells mateixos. Abans que res, són nonistes.

Pablo Iglesias -el nou transhome, el transvalorador de tots els valors (Nietzsche mai no va escriure "superhome")- aplaudeix amb les orelles aquests accidents de "la casta", la vella política i els aparells dels vells partits. El vaig veure dissabte a La Sexta serrant les dents -al principi va ser el verb, però només al principi-, disputant-se el copyright de l'autèntica nova política amb el ciutadà Rivera, tan ofès com Alberto Garzón, diputat revelació d'IU; Irene Lozano, d'UPyD, confosa, i Borja Sémper, del-PP-amb-barba-feréstega-i-sense-corbata, indignat. Només li va parar els peus a Iglesias el socialista Antonio Carmona -"el meu amic Ernest Lluch, assassinat per ETA, va universalitzar la sanitat en aquest país"-.

Podem va obtenir a Santa Coloma de Gramenet el diumenge de les europees 2.279 vots (7,12%), però Parlon va amarrar la primera plaça per al PSC. Dissabte a la nit se li va aparèixer el seu filòsof de capçalera, John Rawls, la va portar a un restaurant de barri i, podent menjar musclos (saborosos, però qui sap si letals: la primera secretaria del PSC) o jugar-se-la al plat de la sort (caviar, si et toca entre 100 plats d'ous de peix), li va aconsellar el meló de cada dia (alcaldia). O sigui, l'elecció més justa, racional, equitativa i segura (maximitzar el mínim): llibertat i meló per a tothom! I visca la casta treballadora! (la de les seguretats perdudes). Això: poder decidir i mirar Iglesias de cara. No hi ha altre remei, Miquel.

La Vanguardia, 16/06/2014