Per: David González
EL DIMARTS 8 es discutirà al Congrés dels
Diputats la proposició del Parlament perquè el Govern de l'Estat delegui al de la Generalitat de
Catalunya la convocatòria d'una consulta a fi i efecte de saber si els catalans
volen o no continuar sent ciutadans espanyols. El resultat del debat -el no- és
molt clar, però els perfils, com deia Leonardo (Da Vinci), són bastant menys
nítids del que alguns voldrien. Vegem, doncs, els clarobscurs de la cosa.
D'entrada, el dels anunciats xocs de
legitimitats i legalitats. La delegació de la competència es demana en virtut
de l'article 150.2 de la
Constitució , la mateixa llei de lleis mitjançant la qual, i
d'acord amb els seus articles 1.2 i 2, es rebutjarà no ja la proclamació de
sobirania del Parlament -ja anul·lada pel Tribunal Constitucional- sinó la
petició de consultar al poble de Catalunya, que és una cosa sensiblement
diferent. Preguntar no és instituir, i per aquí s'hauria hagut de començar. En
tot cas, i atès que el Constitucional ha dit que, com a aspiració política, el
que demanen els independentistes catalans té cabuda a la Constitució , queda
descartat el xoc de legalitats però també de legitimitats: els uns i els altres
invocaran la mateixa Carta Magna en defensa dels seus arguments i els uns i els
altres representen voluntats populars -l'estatal i l'autonòmica- legítimes i
democràtiques. Ergo aquests xocs seran d'una nitidesa certament relativa.
 |
| 'Monna Lisa' / LEONARDO DA VINCI |
En canvi, el que sí que es veurà clar com
l'aigua és la liquidació per la via aritmètica, la de la majoria parlamentària
absolutíssima formada pel PP, el PSOE i UPyD, de la proposta catalana. Aquesta
és la realitat, sustentada en la jerarquia i primacia d'un parlament i una llei
sobre els altres parlaments i lleis, contra la qual xocaran els comissionats
catalans. Però s'equivocaran els líders dels partits espanyols si pensen que
morta la proposició, mort el verí. Aquesta realitat aritmètica té poc a veure
amb la realitat també aritmètica de la reivindicació catalana, tant al
Parlament com al carrer. En aquest punt, la sobirania espanyola, per molt
proclamada, reconeguda i ratificada que estigui, troba els seus límits; es
torna difusa, pur clarobscur, pura llum pàl·lida, s'esfuma. En aquest punt cal alguna
cosa més que nos per orientar-se en la boira.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada