Per: David González
El mite. A Adolfo Suárez González l'ha
elogiat fins i tot ERC, partit que per sortir de la clandestinitat va haver
d'esperar torn darrere del PCE de Carrillo, legalitzat el dissabte sant del 1977.
Les dues dades no són menors, però retinguem la primera: la gairebé absoluta
unanimitat en l'homenatge al president. Al panteó hispànic no abunden els sants
de la civilitat, més aviat al contrari. Això pot explicar que Suárez forgi
consensos fins i tot en l'últim adéu: perquè va ser un senyor que només va
demanar vots, o sigui confiança, cosa revolucionària en una Espanya que durant
molt de temps va ser un trist país de sabres i adhesions absolutes. Un país en
blanc i negre. D'odis i de silencis.
"Libertad, libertad (sin ira),
libertad". L'Espanya de la nostra infantesa, els barris dels nostres pares
en la Catalunya
de la nostra infantesa.
Hi penso de vegades, quan escolto Dónde
estabas tú en el 77?, un disc de la primera etapa de Loquillo, ja dels temps de
La edad de oro. Quan el color ho
inundava tot com a revenja per tantes dècades fosques, alguns joves
anaven/anàvem de negre, que era lo más (Bé: en realitat, eren elles, les que
eren lo más). Reflexos -obscurs- de cosmopolitisme. A Londres, el punk es
tornava sinistre, però al 77, quan Suárez va guanyar les eleccions del 15-J,
tot eren cabells de colors (els Sex Pistols sortien fins i tot a l'Hola). Aquell any es va estrenar La guerra de les galàxies -que jo vaig
veure en brillants cromos autoadhesius i alguns còmics opportunity-; i Elvis Presley -el més punk de tots- va ascendir a
l'Olimp des del seu lavabo, cosa que explica que TVE repassés tota la
filmografia del rei en la sobretaula dels dissabtes mentre el destape patri
omplia els cinemes en la sessió doble a la mateixa hora.
 |
| "La movida" / GARCÍA ALIX |
A les pantalles dels setanta, als barris, a
les fàbriques, els Suárez, Joan Carles, Tarradellas, els Miguel Roca o els López Bulla, José Luis, i tants altres, feien
somiar els nostres pares en un país diferent. El 23-F, Tejero els va fer pensar
que no hi havia res a fer. Però van plantar cara Suárez i Gutiérrez Mellado,
possiblement el primer militar amnistiat per les classes populars de l'Espanya
de la transició. Després, Felipe va omplir el cabàs.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada