dimecres, 26 de febrer de 2014

TRANQUIL·LA VIVIANE, TRANQUIL·LA

Diploma del Comitè de germanos amb els voluntaris catalans a la Gran Guerra

S'EXPLICA QUE a finals del 1919 una delegació de prohoms catalanistes va visitar el president francès, Georges Clemenceau, per demanar-li que els voluntaris de la Catalunya del Nord a les tropes franceses en la Gran Guerra poguessin desfilar amb la quadribarrada el dia de la victòria. En el rerefons de la qüestió bategava l’aspiració que França donés suport a un Estat català després del fracàs de la campanya autonomista de Cambó, que, el mateix any, va proposar un referèndum a Catalunya. Va ser després que les Corts espanyoles tombessin la proposta d’Estatut d’Autonomia aprovada per l’assemblea de la Mancomunitat, que llavors presidia Puig i Cadafalch. Bé. En aquell moment, el mapa d’Europa s’estava redissenyant a Versalles d’acord amb els interessos de les potències vencedores al conflicte bèl·lic, de l’inici del qual ara fa un segle, i dels 14 punts de Wilson, que legitimaven la creació de nous estats de base etnolingüística al territori del derrotat imperi austrohongarès segons el principi d’autodeterminació. Inicialment, aquest principi, com es veu, no només emparava les colònies sinó pobles tan centrals com els xecs i els eslovacs. Es diu –la història és apòcrifa– que Clemenceau va despatxar els catalans amb un “Pas d’histoires, messieurs, pas d’histoires!” que ha passat a engrossir la llista de menyspreus europeus a les reivindicacions catalanes almenys des de la traïció anglesa en la guerra del 1714, cosa que no ha afectat ni un gram la fe secular del catalanisme en Europa i el projecte europeu, possiblement perquè, al capdavall, Europa continua sent l’única via de desempat del vell contenciós amb l’Espanya uninacional.

Així que el president de la Generalitat, Artur Mas, ni és el primer ni serà l’últim d’heure-se-les amb la paradoxa d’aquest amor català per Europa tan poc correspost. A diferència del que li succeeix a Catalunya, Europa, si ha de triar, tria Espanya o, en el millor dels casos, Catalunya dins d’Espanya, cosa que constitueix un matís interessant però de recorregut incert en temps de blanc o negre. “No vull perdre Catalunya”, deia diumenge a La Vanguardia, amb to greu, una europea tan catalanòfila com la vicepresidenta de la Comissió i Creu de Sant Jordi, Viviane Reding, que alhora feia un prec perquè s’obri el diàleg amb continguts –“arranjament entre Catalunya i Espanya”– que, sense el més petit matís, Rajoy nega. L’última vegada, aquest dimarts al debat del Congrés, on va dir amb totes les lletres que “el dret a decidir” (1) correspon a tots els espanyols i a ningú més. No havíem quedat, segons no sé quants constitucionalistas, analistas, polítics i juristes saberuts que aquest dret a decidir que s’invoca des de Catalunya no existeix enlloc? Doncs bé, pel que sembla, no només existeix sinó que, a més, en la formulació del president del Govern espanyol en seu parlamentària, és quasi-sagrat: està per sobre del Govern, dels poders de l’Estat i de la Cambra que representa la sobirania popular.

Però en fi, tranquil·la, benvolguda Viviane, tranquil·la: els catalans tampoc no volen perdre Europa. El problema continua sent quanta Europa volen assumir els espanyols.

(Versió revisada de l’article "Tranquil·la, Viviane", publicat a La Vanguardia el 25/02/2014)

NOTES:


(1) “Per tant, ningú unilateralment pot privar al conjunt del poble espanyol del seu dret a decidir sobre el seu futur. Ni el Govern, ni cap altre poder de l’Estat, ni tan sols aquesta Cambra pot fer-ho”

dimarts, 25 de febrer de 2014

APUNTS (80)


"Verge de la llet amb el nen, díptic de Melun" / JEAN FOUQUET / Segle XV


"El bell és difícil"(SÒCRATES, Hípies major)

diumenge, 23 de febrer de 2014

APUNTS (79)

          [[When]] the SUN  GOES
                                                    DOWN

dimecres, 12 de febrer de 2014

FOUCAULT A CEUTA (I A ZURIC)

L’altre dia vaig comentar a Facebook que entre les poques coses que em rescaten d’una lectura de Giorgio Agamben hi ha el moment que al fil musical de la cafeteria sona Black to black, d’Amy Winehouse, sense avís previ. Llavors para en sec la lectura –o, més aviat, la lluita amb un text escrit des dels cims inabastables (de vegades irrespirables) del pensament crític després de la mort del pensament crític–; encara que, en realitat, la cançó i la intèrpret no siguin més que una continuació fàctica, un altre capítol incopsable, del que investiga el filòsof italià.

Winehouse, politoxicòmana i princesa rebel del suburbi global morta als 27 anys, se’ns apareix com a nuda vida en combat ferotge contra la integració per exclusió: el mecanisme subtil amb què, segons Agamben, el biopoder regula el nostre viure en establir el lloc en què ha de ser confinada la vida contrària a la vida bona. En l’extrem, el camp de concentració nazi. En la versió més posmoderna, la mitja rialla i les portades amb què Winehouse va ser condemnada día sí i dia també en paral·lel a la glorificació com a nou miracle de la música britànica per una vida d’excessos sense remei abocada a l’(auto)destrucció. 

    
En el dret romà, l’homo sacer, recuperat per Agamben, designava un subjecte que no podia ser sacrificat en un ritual religiós però sí assassinat impunement quan cometia un delicte. Es feia en nom del sobirà, i, per tant, sense que ningú se’n responsabilitzés ni pogués ser jutjat per fer-ho. Quan delinquia, l'homo sacer era, doncs, un viu mort. Era qüestió de temps. Winehouse va ser una viva morta: algú que havia de morir perquè havia de morir. Agamben segueix el camí traçat per Michel Foucault en les conferències del 1979 al Collège de France. En la política antiga el sobirà tenia el poder de fer(-te) morir. Però en la política moderna, sobretot a partir del XIX, la missió fonamental del sobirà consisteix a fer(-te) viure. Contra aquest principi, Winehouse va convertir el no a rehabilitar-se de les múltiples addiccions en un hit neosoul global. Cosa que li va donar, al capdavall, el passaport sonor cap a l’olimp maleït dels il·lustres morts-abans-detemps (o no) del pop en l’era de les  masses. La curta vida de Winehouse és paradigmàtica del que el poder biopolític impedeix a l’individu considerat individu-població: morir-se, si cal, quan li doni la gana. Encara que, en el fons, Amy, com Cobain, Joplin o Elvis, tampoc no es va poder escapolir de la teranyina en erigir-se com a excepció legitimadora de la normalitat del viure biopolític, de la integració per exclusió: no fumeu, no begueu, no mengeu (gaire), respireu aire pur, no pugeu amb l’ascensor, no feu sexe útil... i moriu-vos, sisplau, quan us toqui.

I els subsaharians ofegats quan intentaven entrar a Ceuta fa uns dies?, us deveu preguntar. Aquests infortunats, com les desenes de milers que han mort intentant saltar el mur mediterrani de la vergonya, també volien morir abans d’hora, com Winehouse? Esclar que es tracta de tot el contrari. Però no per això la tesi de Foucault desplegada per Agamben queda invalidada: es van deixar la pell contra les onades, i contra allò tan biopolític que a la fortalesa europea del benestar no hi cabem tots. Per això, havien de morir. De fet, quan les constants vitals del benestar estan sota mínims fins i tot els de dins, els inclosos, podem perdre el nínxol (biopolític) que, sense saber-ho, teníem assignat. Sense anar més lluny, el que teníem reservat a les entranyables valls suïsses.


La Vanguardia, 11/02/, 2014 (Versió ampliada de l’article Foucault a Ceuta

dimecres, 5 de febrer de 2014

SOL D'HIVERN

Per: David González
La Vanguardia 3/02/2014


De vegades passa que un es reconcilia amb la televisió, amb el periodisme i fins i tot amb la política -encara que dir-ho soni políticament incorrecte-. Diumenge a la nit va ser una d'aquestes -rares- ocasions. El cara a cara televisat entre Artur Mas i Felipe González oficiat per Jordi Évole a propòsit del tema, és a dir, de la relació Catalunya-Espanya, ens va fer retrobar amb tot això (encara que estàvem avisats des de bon matí amb l'entrevista de Màrius Carol al president a La Vanguardia; cal tornar a aquesta conversa escrita per saber el que pensa Mas en aquesta hora, però sobretot, per saber com és Mas by himself).
 
A.Mas, J. Évole i F.González a 'Salvados' 
Tornant al Follonero, fins i tot l'escenari del debat era de celebrar: un centre cívic barceloní, el de Can Deu, a les Corts, amb la seva arquitectura i el seu clima modernista, i, esclar, la llum mediterrània filtrant-se pels finestrals sobre la taula de marbre. Moment Sol de invierno, un poema de Machado que sempre m'ha agradat per la plasticitat i la senzillesa extrema, per la calma densa del parc fred que intueix la primavera: "¡El sol, esta hermosura de sol...!", diu el vellet a la seva capa vella. (Llegeixo que la casa, edificada el 1897, va ser residència de la família Deu, propietària dels alcohols destil·lats Josep Deu i Cia. La marca va arribar a ser tan coneguda que va donar peu a dites tan populars en català com "va ser un banquet de cal déu" o "es va armar la de cal déu" -en castellà vindria a ser "aquello fue la de Dios es Cristo"-).


Sol d'hivern per una escletxa del mur glaçat. Un descans abans de la pròxima batalla. Catalunya (Mas) i Espanya (Felipe), per dir-ho d'alguna manera, parlant. El primer, torero, agosarat, aguantant l'envit sense perdre el somriure, fins i tot lluint-se en alguna passada; el segon, miura antic, conservador, pensant-s'ho molt i molt, filòsof. Sempre hem estat aquí, posant-hi l'espatlla, va dir Mas a González (parlava Pujol?); l'"espai públic compartit", Espanya, ha de continuar sent-ho", va dir Felipe a Artur (o era Habermas?). Se'ls va entendre gairebé tot. I gairebé va semblar que estiguessin a punt d'entendre's. Debat i cigar de cal déu: el que deuria fumar Rajoy, encara que ja no fumi, quan Felipe va dir que això de la consulta, ell tampoc. Dura el que dura, el sol d'hivern.


APUNTS (78)


                           [ SÈRIE 'coses que em poden distreure de la                           lectura d'un llibre de G. Agamben': A.Winehouse]

dimarts, 4 de febrer de 2014

APUNTS (77)



Empleats públics sobre el total de persones amb ocupació laboral a Europa el 2011.