dimecres, 6 de febrer del 2013

L'ESMENA LINCOLN



Per: David González
La Vanguardia, 05/02/2013


ABRAHAM LINCOLN va comprar una vintena de congressistes de l'oposició demòcrata per aprovar la tretzena esmena a la Constitució dels EUA que va abolir l'esclavitud el 1865. També va haver d'allargar el final de la guerra civil per por que la fi de l'esclavitud al nord es quedés en un mer parèntesi forçat per les circumstàncies bèl·liques. La magnífica cinta de Spielberg sobre el mític president, candidata a dotze Oscar, retrata les anades i vingudes dels emissaris de Lincoln a la caça del congressista susceptible de canviar el vot a canvi d'un càrrec a la nova administració o algun altre benefici inconfessable. Com també la pressió als abolicionistes radicals perquè, en contra de les seves conviccions més pregones, acceptessin la "igualtat jurídica" en comptes de la "igualtat (plena)" entre nord-americans negres i blancs (cosa que va garantir el suport a l'esmena de tots els republicans i, indirectament, va justificar la segregació racial durant un segle més). Lincoln, assassinat poc després que s'aprovés l'esmena, va fer servir la corrupció per restaurar la decència. La moralitat de la finalitat que perseguia, la restitució de la condició humana a l'home negre, justificava amb escreix la immoralitat dels mitjans per assolir-los, la compra de vots. El bé de molts pot requerir el sacrifici de principis vàlids per a tots, tot i que, com deia el baró de Montesquieu, la corrupció dels governs comença per la corrupció dels seus principis.

Lincoln va ser un polític digne. I no pur. La història de la tretzena esmena ens prevé sobre el caràcter intrínsecament ambigu del binomi política/corrupció (la política no la fan els déus sinó els homes). Però, sobretot, del límit en què l'ambigüitat ho deixa de ser. D'acord amb Popper, no podem aspirar a governants perfectes però sí a perfeccionar els mecanismes -els controls- perquè els mals governants facin (i ens facin) com menys mal millor. Perfeccionem-los, doncs. Que abandonin els escons i els càrrecs els polítics suspectes que mai no van traspassar el límit i, esclar, els que sí que ho van fer. I que passin al davant en la cua de la justícia: perquè els uns puguin continuar el viatge sense més demora i perquè els altres no tornin a deixar la democràcia a la cuneta. A la polis democràtica, els mecanismes som tots.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada