dimarts, 14 de febrer del 2012

TEMPS GÈLIDS


"Lunch atop a skyscraper" / Ch.C.Ebbets, 1932
Per: David González
La Vanguardia 14/02/12

MALEÏTS SIGUIN ELS TEMPS I LA SOCIETAT LÍQUIDA, senyor Bauman! Sí, ja sé que vostè no n’és el responsable, d’aquest desfer-se tot plegat, d’aquesta inconsistència que tot ho amara, d’aquest descobrir la fragilitat de tot el que pensàvem sòlid, de tot el que volíem mínimament definitiu, ni que fos incertament sòlid i per tant incertament definitiu: però ja se la podia haver estalviat, la metàfora. En absència de remei, millor abstenir-se de furgar la nafra. L’altre dia –amb retard manifest– em vaig decidir a comprar el seu llibre i, de pas, visitar la llibreria. No l’he llegit encara, i no sé pas si ho faré, però tant és: fa anys que me l’expliquen intel·lectuals i articulistes de referència i vostè mateix ens el desconstruïa recentment en un brillant diàleg a la contraportada d’aquest diari que, de seguida, vaig inserir sencer al blog on acumulo comunicacions i reflexions diverses. El blog: una petita –ínfima– arca de Noè, una més, en el naufragi virtual de les certeses. Llàstima, senyor Bauman, que el seu diagnòstic, “la incertesa és l’única certesa que ens queda”, ens torni un i altre cop al punt de partida líquid talment com el pobre Prometeu lligat a la columna se les havia de veure cada matí amb el fetge inflat perquè l’àliga pogués fer la feina. De fet, estem pitjor: en la penitència per haver robat el foc sagrat, Prometeu sabia, almenys, què li portarien les hores del dia següent. Quants Prometeus ha condemnat la societat líquida, senyor Bauman, sense que, abandonats pels déus, ni tant sols tinguin una pedra a què encadenar-se? Quan els temps eren líquids, nedàvem sense por; l’aquositat era la garantia del no-error perquè tot podia ser vertader o fals, o no-ser. Si fins i tot ens vam permetre apagar el foc sagrat, la veritat de la ciència, perquè no era més que un altre relat, un altre mite! Pobre Prometeu sense cadenes! La crisi no és líquida, té contorns molt clars: és de la raó (no tenim alternativa sistèmica), és ètica (s’hi valia i em temo que encara s’hi val tot) i és cultural (la cultura és de franc). Senyor Bauman, la liquiditat era mentida, o no era ben bé veritat: ara fa molt de fred i haurem de picar molt de gel abans de poder omplir la piscina un altre cop. D’acord: podria ser un (nou) començament, un (etern) començament. Però sisplau, l’aigua, deixem-la per als peixos.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada