Diumenge farà un any que la societat civil catalana, o, millor dit, la societat civil catalanista, va haver de sortir al rescat d'un país que s'estava escolant pel forat de l'aigüera.
Un milió de ciutadans van omplir a vessar el centre de Barcelona en defensa de la dignitat de tots després de la sentència del Tribunal Constitucional que va anul.lar 14 articles de l'Estatut de 2006 i en va reinterpretar 23 més. La resposta va ser proporcional a la magnitud del cop perpetrat per dotze magistrats que després d'una agònica deliberació de quatre anys que mai no s'hauria d'haver produït, va tancar el sostre de l'autogovern de Catalunya i va fulminar la decisió democràtica de tres cambres legislatives, el Parlament, el Congrés de Diputats, i el Senat; i va invalidar la decisió democràticament adoptada per tot un poble a través d'un referèndum tan impecablement constitucional com tot el procés d'elaboració de la norma impugnada.
La resposta popular a la provocació va ser massiva. Però avui encara dubto de l'abast que hauria tingut si hagués hagut de dependre de la decisió dels polítics en exercici que van encapçalar la marxa; del càlcul partidista i el tacticisme de curta volada que fins a l'últim minut, quan ja no hi havia res a fer, va presidir l'executòria dels líders catalans. Alguns ho han pagat políticament amb escreix. Començant pels governs que van dirigir el procés. El tripartit dos, el de Montilla, no va caure només per l'efecte de la crisi econòmica o la falta de cohesió interna o de projecte compartit dels seus membres. Però el govern actual, el de Mas, hauria de recordar que el poble va decidir fer-li confiança a les eleccions del 21 de novembre però en cap cas no el va autoritzar a engegar cap mena d'operació amnèsia.
El 10 de juliol d'ara fa un any, va ser la tenacitat d'Òmnium Cultural, la històrica entitat catalanista que va liderar la convocatòria de la manifestació, i que celebra ara mig segle de servei a la cultura, la llengua i el país, o l'editorial conjunt publicat per 12 diaris el 7 de juliol, els que van garantir l'èxit de la mobilització. Catalunya, com a país i com a societat, se'n sortirà, amb Estatut o sense, com se n'ha sortit sempre: a cop d'aixecar la persiana cada matí entrin o no entrin clients a la botiga. Però no és a Òmnium Cultural, o als diaris, a qui correspon governar el país. Són els polítics els que s'han de posar al davant.
Què se'n va fer, de l'Estatut? S'ha publicat ja la nova versió autoritzada? On són les competències que s'havien de recuperar mitjançant no sé quantes lleis a la tornada de les vacances de fa un any? Què se'n va fer, d'aquells plans B amb què, enmig del naufragi, fantasiejaven les direccions d'alguns partits aquells dies de fa un any? I quin és el pla de l'actual govern? Com pensa negociar un pacte fiscal quan el TC ni tant sols admet un succedani de finançament federal? I quin és el pla de l'oposició, dels partits que van impulsar l'Estatut? Quin és el pla del catalanisme?
Altres versions del text:
Altres versions del text:
La Vanguardia paper edicions en català i castellà (8/07/2010)
Editorial conjunt de 12 diaris catalans en defensa de l'Estatut:
http://lamalla.org/politica/article?id=312665
http://lamalla.org/politica/article?id=312665
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada