NO N'APRENEM

Per: David González


L'operació "fem dissabte" a la Plaça Catalunya ordenada per la conselleria d'Interior va acabar ahir amb 121 "indignats" i Mossos ferits. Les imatges de la càrrega policial van fer la volta al món perquè som en un món en què tot fa la volta al món en qüestió de segons. La velocitat és el signe de la nostra època. No m'estranya que la preocupació pel canvi i el moviment posés les bases de la filosofia occidental fa 2.500 anys.

És evident que, com se sol dir, el remei -35 camions d'andròmines (i porqueria) van sortir finalment de la plaça- ha estat molt pitjor que la malaltia -evitar riscos davant la possible celebració avui dissabte a Canaletes d'una victòria del Barça a Wembley-. La perícia dels agents i la diplomàcia prèvia que, se suposa, haurien d'haver desplegat les autoritats catalanes ha brillat per la seva absència. Altrament, l'actuació maldestra de la policia que ara dirigeix el convergent Felip Puig ha fet pensar en els temps de'n Saura (com tothom sap, un polític "d'esquerra") i hi ha qui, des de la caverna mediàtica madrilenya, a la qual li importen un rave les concentracions d'indignats, ha aprofitat que el Pisuerga passa per Valladolid per demanar pràcticament la supressió del cos autonòmic... i esclar, el retorn de la Guàrdia Civil.

El cas és que no n'aprenem. I, fins allà on sigui necessari, m'hi incloc, entre els obtusos. La concentració de Plaça Catalunya no era un aplec de rastaflautes, cosa que no vol dir que no n'hi haguessin, de rastaflautes i de flautistes. La prova és que els fets d'ahir van acabar portant més gent a la Plaça Catalunya que mai. Les imatges àeries acosten la participació en la cassolada de protesta a les de les grans manifestacions. La tieta i la iaia també s'han espantat. Aquesta nit, la meva dona i la meva filla s'han sumat a la protesta que també s'ha organitzat al poble. La gent continua sense entendre res.

Fa més de 20 anys que no l'encertem. Ningú no va preveure la caiguda del Mur de Berlin i tot el que va venir després; hi ha qui encara es frega els ulls quan veu les imatges de l'11-S; ni un sol economista va ser capaç d'anticipar el crac financer global de 2008; tampoc ara som capaços d'explicar qui són els indignats, què els mou, què volen... Els intèrprets de la realitat, mitjans de comunicació convencionals, els analistes i els experts han basculat entre l'aplaudiment fàcil i la condemna gratuïta del fenomen. Ha faltat distància crítica; ha faltat escoltar; ha faltat trepitjar la plaça sense apriorismes de cap mena. De cap mena. La velocitat, el canvi que obsessionava Heràclit i Parmènides, ens devora; convindria aprendre a parar la màquina de quan en quan.

Si més no, confio que tot plegat serveixi perquè els governs i les policies de torn, així com tots nosaltres, aprenguem a distingir entre una concentració de rastaflautes i una sentada ciutadana. Una cosa no pas tant nova que sembla que torna. Aquest és el canvi. I confio també que la propera vegada, els indignats siguin capaços de preparar-se per preveure els efectes d'un cop de porra enmig del crani. Sovint, arriba sense previ avís. De la mateixa manera, dic que no tornem a equivocar-nos: la plaça de Catalunya no és Tiananmen. No cal que fem passar bou per bèstia grossa. Hi continuaré pensant, sobre tot plegat.